Carnet de conduir a la mà.

Un estiu que ja ha començat. I de quina manera!

La diversió, va venir després, quan la boca se’m va començar a despertar. Portava ja un Espidifen i una dosi d’antibiòtic, però com si res. Quan em vaig posar a dormir ja em feia mal. Aquest matí m’he llevat, amb mal, però pensava que ho podia aguantar bé. Però al sortir de la dutxa m’he començat a marejar i he començat a notar força dolor, així que he decidit no anar a la facultat (i no em fa massa gràcia haver perdut classe). A més a més, durant els pròxims quatre dies no puc pendre ni cafè amb llet, ni Cacaolat, ni llet amb cerals, ni res que derivi de la llet (i fa molta rabia quedar-se sense el cafè de bon matí!). A part, res d’aigua freda ni res de cervesa durant uns quants dies.

Però el gran problema està en que demà tinc l’examen de cotxe (veure primer intent) i encara no sé si hi podré anar o no, cosa que em molesta bastant, la veritat, perquè porto massa temps perdut.

Així que espero no haver-me de quedar sense menys seny, i poder quardar-me les 3 dosis que em queden durant molt i molt de temps.

G. H. Hardy, un gran matemàtic britànic que va colaborar amb Ramanujan i Littlewood en el seu moment, va escriure, a l’edat de 62 anys, una justificació, una defensa del per què s’havia dedicat a la Matemàtica. Amb aquesta apologia aconsegueix fer arribar al públic general el com és la ment d’un matemàtic, què el mou a dedicar-se a una cosa inútil pel dia a dia. A més a més, a mi personalment m’ha ajudat a motivar-me per seguir estudiant Matemàtiques a la Universitat. El recomano a qui li agradin les Matemàtiques i a qui pensi que no serveixen absolutament per res.

I cannot remember ever having wanted to be anything but a mathematician.

L’advocat d’una de les famílies més riques de Nova York, la família Darling, mor en un misteriós accident d’avió. El seu fill, en Nick, va pormetre’s que no treballaria mai per aquesta família fins que s’adona que potser va ser un d’ells qui va poder tenir alguna cosa a veure amb la mort del seu pare. Formen part de la família en Tripp, el cap de la família i la seva dona Tish, en Patrick, el fill gran amb carrera política, titella del seu pare, en Brian, l’home de Déu, la Karen, experta en divorcis i els bessons Jeremy i Juliet, els petits i capritxosos de la família. Al llarg dels capítols podrem veure tots els embolics de la família (festes d’un milió de dòlars, fotografies familiars amb lleons, partides de pòker apostant propietats dins Manhattan…), tot en clau d’humor i crítica social. Molt recomanable.

El dotzè àlbum de la banda irlandesa U2, com ja havien avisat, s’allunya bastant a la resta de la seva discografia. Personalment trobo que han fet millors cançons, però en la seva globalitat és un dels millors discs del grup. Perd l’aire de rock del How to Dismantle an Atomic Bomb, tot i que en algunes cançons se’n pot percebre un aire: parlo de Get On Your Boots o I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight. Però en general és un àlbum ple de cançons meditades, de composició acurada. Trobo que aporta a U2 el canvi que en el seu moment va ser aportat per Achtung Baby. Al principi va sobtar, fins i tot decepcionar, però amb el temps s’ha convertit en un dels millors àlbums de la banda.

Si ets un fan incondicional d’U2, aquest àlbum t’agradarà. Si els escoltes de manera esporàdica pot ser que t’agradi, o pot ser que no.

Fins que un dimecres vaig arribar a la facultat i em vaig trobar una gran aglomeració de gent esperant a la porta. No sabia què passava, així que vaig preguntar a uns nois que hi havia allà i em van comentar que havien desallotjat als que dormien dins el Rectorat i que ara no deixaven entrar a ningú per por als possibles merders que es podien produir. Finalment un professor ens va comentar que durant el dia no hi haurien classes. Vaig anar a fer uns encàrrecs i quan vaig arribar a casa ja hi havia un mail de la Facultat dient-me que no hi hauria classes fins dilluns. Aquell mateix dia i van haver un parell de càrregues policials amb uns quants ferits a les dues bandes. Òbviament tothom menyspreava els Mossos d’Esquadra i patia pels pobres estudiants reprimits.

Doncs jo sóc anti-anti-Bolonya. Què vol dir això? Doncs que estic en contra de la gent que està en contra el pla Bolonya. No perquè estigui a favor del pla Bolonya (a mi realment m’és bastant igual), sinó perquè les maneres i els aires dels que es queixen sistemàticament em cansen molt. Diuen que amb el pla Bolonya no podran compaginar la feina amb els estudis i és clar, no es podran pagar la facultat. Em pregunto quan han anat a treballar els quatre últims mesos que han estat tancats al Rectorat. També diuen que no els agrada el fet de que hi hagi menys classes magistrals i més feina a casa… La majoria que ho proclamen són els que en comptes d’anar a classe van al bar i a fumar porros (no sé a quantes classes magistrals van llavors). També prediquen que la famosa convergència amb europa és una mentida i que la cosa serà igual d’incompatible com fins ara (cosa que no és pas veritat). Em fa molta gràcia quan diuen que la Universitat serà només per nens rics… Em pregunto quants d’ells són nens de papà. Perquè a la majoria els agrada molt jugar a ser hippies sabent que mai els faltarà de res perquè sempre tindran lloc a l’empresa del papa.

El qui realment valora el seu futur i creu que està en mans dels estudis que està fent no es dedica a perdre el temps queixant-se sistemàticament sobre coses que no en sap ni la meitat. Es poden pagar els estudis sense treballar (si treus bones notes a Matemàtiques, et paguen la matrícula cada semestre si formes part del Programa d’Excel·lència, i també hi ha moltes beques a diversos estudis). Però es clar, això d’esforçar-se, estudiar, i patir pel que un vol és massa feina i prefereixen conservar un pla d’estudis que els ajuda a ser ganduls. No ho puc evitar, però la gent que només s’esforça per poder no esforçar-se més endavant, em fan molta rabia. 

Per últim, dir que també sóc conscient que hi ha gent que realment hi està en contra i per motius reals i suficients, i que no es dedica a molestar i a intentar convèncer a la gent que hi està a favor o els hi és igual. La gent que és mou realment perquè creu que el pla d’estudis el pot perjudicar acadèmicamet no em molesta. Em molesta la gent que es queixa d’un nou pla d’estudis perquè els obligarà a treballar més.

Rob és un home de trenta-i-pico anys que té una botiga de discos amb en Dick i en Barry. Els hi encanta fer llistes Top five sobre temes diversos. És incapaç de ser fidel, i ho acaba de deixar amb la Laura: tot sembla entrar en un espiral emocional del qual no en pot sortir. Fàcil i ràpid de llegir, una novel·la que et fa reflexionar sobre les relacions de les persones i et fa riure a estones.

Els animals de la granja dels Jones es rebel·len contra els seus amos humans i s’apoderen de la granja. La rebel·lió, però, acabarà esdevenint un fracàs, mostrant un magnífic retrat de la figura del poder comunista. Un clàssic fàcil d’entendre i de llegir i que realment et fa pensar en el per què de la inevitable corrupció del poder. Molt recomanable.

Todos los animales son iguales, pero algunos animales son más iguales que otros.

Òbviament estava suspesa per liar-la a l’estacionament de mala manera, tot i haver demostrat que estacionar en sabia (això, com més ho penso, menys ho entenc), però l’examinadora encara no diu res perquè han de pujar dues persones més a fer l’examen i no ho pot dir fins que tots acabem. Em quedo mitja hora esperant i, quan finalment arriben, em diu que estic suspesa (oh! quina sorpresa…!). Però el que més fort m’ha semblat és que quan he vist la fitxa de l’examen tenia com 6 faltes lleus, un deficient i no sé quines històries més. Que si havia xafat continua, que si no miro pels miralls (a cas la dona aquesta sap què miro i què no?) i això és el que més rabia m’ha fet, perquè encara que hagués estacionat bé al principi hagués suspès igualment, i de manera molt injusta.

En la meva opinió és un examen en el qual no es pot valorar si algú és apte o no per la conducció. El que passa és que l’Estat ha de fer calers sempre, i n’ha de fer molts, i és per això que exàmens inútils encara es segueixen fent. Em sembla indignant i vergonyós.

Espero, però, aprovar el dia 17.